Avui tot eren correus convidant-me a participar a les manifestacions a
favor de la llengua davant dels ajuntaments. Aixoplugades sota el nom
Somescola.cat, les entitats adherides havien de llegir un manifest.
Estic cansada d'escoltar manifestos, d'anar a manifestacions, de sentir
queixar-se els meus conciutadans i de conviure-hi entre lamentacions.
Estic cansada de lluitar per petites parcel·les, moltes vegades creient
que ja eren guanyades, però no, no ho eren, de reivindicar drets
vitals, de perdre hores debatent estratègies.
Per què els catalans som tan cagats? Per què ens agrada viure enganyats,
inventant històries fictícies, faules que només ens creiem nosaltres,
que ens les inventem per creure'ns-les nosaltres...
No seria més fàcil, més econòmic, més sa, i més higiènic, posar el fil a
l'agulla i unir-nos tots per anar cap a la independència?
Per què hem de dependre d'un estat que no ens vol més que per pagar el
"festival", que ens espolia des de fa 30 anys, que no ens troba res ben
fet, que ens troba diferents, que ens vol aniquilar, que troba que
parlem rar...
Si una parella arribés a aquests extrems, tothom (família, psicòlegs,
serveis socials...) coincidiria a dir-los que ho deixin córrer, que
cadascú pel seu costat i que han de fer vides independents. Perquè
després de voler dominar i imposar la manera de viure, vénen els insults
i després els maltractaments...
I ara els catalans ja estem a la fase de maltractaments.
Patim la síndrome d'Estocolm, potser? Ens hem acostumat als cops i ara
ja no ho trobem estrany? Estem atemorits i no gosem demanar ajuda?
Se'ns pixen a la cara i nosaltres diem que és cava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada